El joc de la creativitat
Segurament ja has sentit la frase: “la creativitat és un muscle que s’entrena”.
Si no l’havies sentida, no passa res. Per això estic jo aquí.
La creativitat s’entrena jugant, gaudint; deixant-se sentir, que dirien al centre cívic del barri.
També hauràs sentit una cosa molt més inquietant:
Aviat serem substituïts per robots.
Calma.
No passa res, aquí em tens. Entre tots ens en sortirem, ja ho veuràs.
Et parlaré d’un joc i de tres persones pressumptament creatives que segurament coneixes. Les persones són Vladímir Nabókov, Edgar Allan Poe i Bobby Fisher. I, com ja hauràs endevinat, el joc són els escacs.
Els escacs i la creativitat.
Resulta que Nabókov i Fisher eren experts jugadors d’escacs, i que a Poe no li agradaven gaire perquè els trobava poc creatius.
Es dóna el cas que Poe i Fisher s’avorrien amb les regles dels escacs, però van reaccionar de maneres diferents:
Mentre Poe els va abandonar per les dames, Fisher va seguir jugant però trencant les normes.
Nabókov, l’únic dels tres que respectava l’ordre del joc, adorava els escacs i detestava el jazz.
Lo del jazz no ho esmento perquè sí.
Creativitat i papallones.
El jazz, com ja sabem, és creativitat, sentiment –deixar-se sentir, que dirien al centre cívic del barri.
Nabókov era endreçat, li agradava la jerarquia de les coses: estudiava les jugades i obertures dels escacs, caçava papallones –uns éssers simètrics, ordenats, bells i fràgils– i les classificava, i escrivia sobre pederastes [aquí posa-hi el que vulguis].
A Poe ja el coneixem: terror, poesia i alcohol.
Bobby Fisher, un geni inestable, va oposar-se a les normes fins i tot sent el campió del món (i havent batut récords encara no superats), la qual cosa li va suposar perdre el títol, exilis i persecucions.
El joc del desordre.
Pressumptament, el joc dels escacs va de ser més intel·ligent que el contrincant. Poe, però, argumentava que guanya simplement el jugador capaç de mantenir més temps la concentració.
Poe prefria les dames; deia que permetien més creativitat, jugar amb l’enginy.
Pel mateix motiu, Fisher va proposar jugar sense normes. Millor dit: començar la partida de manera desordenada, per forçar els jugadors a fer servir la creativitat i la intel·ligència.
Els algoritmes.
L’IEC recomana escriure “algorismes”, però me la sua molt. Perquè, s’escrigui com s’escrigui, ja són aquí.
Una de les obsessions dels enginyers és fer una màquina que ens guanyi als escacs. Si els escacs són un joc matemàtic, de probabilitats i de lògica, sí.
S’ha acabat el jugar?
Però si és aquest joc, és molt avorrit. Estrictament parlant, deixaria de ser un joc.
Al món de la tecnologia i de la comunicació hi ha un debat molt interessant sobre els robots i les automatitzacions dels textos. Ja és indiscutible que el futur són textos escrits per robots, en funció de què vulguem escriure, a qui ho vulguem escriure i com ho vulguem difondre.
No parlo de literatura, parlo de comunicació funcional: periodisme, marketing, guions, etc.
Els robots són millors.
Ha mort l’escriptor “de continguts”? Contractaran redactors o màquines? Serem substituïts?
Com t’he dit abans, molta calma.
Hi ha una cosa que els humans tenim i que els algoritmes no:
La creativitat.
L’humor, la ironia, la veritable intel·ligència… Haurem de ser més com Bobby Fisher i menys com Nabókov. L’enginy, del que ja et parlava en aquest post, és insubstituïble. És el que ens diferencia als humans de les màquines.
Al menys a alguns.
Conclusió.
Al centre cívic del barri ens ensenyen a controlar el que sentim, no prenguéssim mal.
El meu consell de germà gran és aquest:
I una puta merda.
Ara està de moda “controlar”, ser racional i no emocional, i el futur contempla l’ús d’algoritmes i robots per a bona part de les tasques, fins i tot decisions.
Vols lluitar contra els algoritmes? Sigues humà, estigues viu, sent, juga. Sigues creatiu. Trenca les regles del joc.