Decepció

La decepció

Vaig començar aquest blog amb un grapat de premises inviolables, una de les quals era no tractar temes d’actualitat.

Vull parlar del Quim Monzó arran de la seva presumpta retirada. Però això no és un tema d’actualitat, sinó universal, perquè el Monzó és universal, i això traspassa el moment i l’espai; seria com parlar de quan es va retirar Pelé o de la Pau de Westfalia.

Per parlar-te d’això jugaré al meta-articulisme:

Cada dilluns envio un Butlletí als meus subscriptors. El d’avui el penjo aquí, i allà hi enllaço aquest post.


Avui et confessaré una cosa: de vegades em costa molt enviar el Butlletí. 

Per què, si és una de les coses que m’agraden més del món?

T’explico un símil una mica ridícul: tots tenim al cap el mite del pallasso trist, que riu per fora però plora per dins. De petit no ho entenia. Què coi vol dir, que plora per dins? Si plora, ¿per què no ho fa per fora? Encara més: ¿per què collons vol fer riure?

Però, primer, passem a la historieta del dilluns!

[aquí hi incloc la historieta]

Porto més de trenta anys fent humor per feina. No sóc capaç de ser un pallasso en el sentit literal del terme, però durant dècades m’han pagat per escriure coses gracioses. Fer riure, o somriure, o passar-s’ho bé, de vegades costa.

Però un té la sort de ser així de mena; és meravellós, pots estar deprimit i fer broma del suïcidi. 

El secret de l’èxit és no ser una persona equilibrada, i la mala notícia és que això no s’ensenya a cap escola de guió.

Anava rumiant la cosa, i com dir-la (ja he ficat els familiars en una altra llista de subscriptors perquè no hagin de rebre això, i així poder ser més lliure), quan he topat amb aquest magnífic article (gràcies, Miquel!).

NOTA: Després m’he consolat amb aquest altre, però no m’ha canviat el pensament.

[final del Butlletí]


Això era, més o menys, el Butlletí que he enviat.

L’he hagut d’escriure improvisadament, igual que aquest post –normalment m’ho curro més– perquè amb l’article del Miquel he quedat tocadet, i m’ho he de treure de sobre.

Per a mi, el Monzó és un dels (o el) escriptors més lúcids i tristos i graciosos del país [aquí posa-hi el país que vulguis]. I avui en dia, una persona tan lúcida no pot no sentir un gran desencant. S’ha de ser molt insensible i ofuscat per no estar profundament decebut.

Monzó, igual que Pedrolo, han modernitzat la llengua literària. I com a l’altre, tot i tenir molts premis i admiradors, no se li ha fet justícia ni se li ha agraït prou. 

Per això i per altres coses, tinc la sensació, com molts, que tot s’acaba. El poc que quedava, vull dir. 

Queden molt lluny les grans fites de la humanitat i en general tinc un gran desencís. Tot i que fa molts anys que m’afecta, aquests dies em desconcerta la manera com un tan gran desencís pot esdevenir una decepció tan enorme. 

No sóc pessimista, perquè no penso coses irreals ni fantasioses, ni estic convençut que passarà el pitjor. Tampoc estic tan boig ni sóc tan subnormal com per ser optimista. Ara bé, basant-me en la simple observació, queda ben poca cosa on aferrar-se.

Però, nogensmenys, encara penso que hi ha esperança. On? Aquí, en mi, en tu i en aquell.

Clar que això seria com deixar de fumar: no hi ha remeis miraculosos ni pegats: és una qüestió de voler. S’hi ha de posar voluntat, és clar. I aquí és on em patina el pensament. Si no sabem ni deixar de fumar, com hauríem de saber remuntar tota una civilització?

El lúcid (i la lúcida, per seguir el joc macabre de la correcció política que ens està matant, que ja s’ironitzava a “Contes per a nens i nenes políticament correctes”), no només s’hi veu bé, sinó que té perspectiva. Com en el dibuix, has de veure el detall sense perdre de vista el tot. I avui en dia, talment com en el dibuix, la perspectiva no es porta.

Són signes dels temps desconcertants que ens ha tocat viure. Et deixo amb un tweet del Monzó, d’ahir mateix, arran de la reobertura de Can Vilaró*:

“Per fi es pot sortir al carrer amb algun incentiu”.

*Can Vilaró és una casa de menjars emblemàtica del barri de Sant Antoni. Referència pels qui som o hem viscut al millor barri de Barcelona.

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar