Harpa irlandesa

Danny Boy

El segle disset era un mal moment per ser irlandès

Ruaidri Ó Catháin era un músic cec que anava d’aquí cap allà amb la seva harpa, tocant i component tonades*. El seu nom artístic era Ruaidri Dáll (“dáll” vol dir “cec” en gaèlic), que va anar anglicitzant fins a Rory Dall O’Cahan; era el millor que podia fer, donades les circumstàncies.

Les melodies de Rory Dall van quedar a la memòria de la gent i es van anar transmetent entre la penya, fins a esdevenir part important de les tonades populars de Derry. I així va ser al llarg de generacions, durant mooolt de temps, fins a fer-se anònimes i, per tant, profundament irlandeses.

El segle dinou també era un mal moment per ser irlandès

Jane Ross era una dona de mitjana edat que vivia amb les seves germanes, i que es dedicava a recopilar tonades populars de Derry. N’hi va haver una d’aquelles del Rory Dall que li va cridar especialment l’atenció, i la va enviar al folclorista Geroge Petrie, de Dublin.

Petrie era una mena d’erudit que recopilava cançons populars. Va incloure la nova tonada al seu llibre The Ancient Music of Ireland, publicat per la Society for the Preservation and Publication of the Melodies of Ireland. Al llibre va agrair sentidament l’aportació de la senyora Ross, i, com que no tenia títol, la cosa va quedar com a “Londonderry Air”.

Irlanda era el pitjor lloc per ser irlandès

El que es coneix com la Gran Fam Irlandesa (causada, entre d’altres motius, per l’escassetat de la patata, que era un aliment bàsic) va matar de gana entre mig i un milió de persones. Per això en van marxar milions. Milions d’irlandesos molt lluny, sense res, però amb el cor ple de música. “Londonderry Air”, en especial, va esdevenir Irlanda fora de casa. I entre els milions d’irlandesos dispersos va ser tan popular, que ja era un sentiment. Sobretot a Amèrica.

El segle vint era un mal moment per ser irlandès a Amèrica

La Margaret era una de les irlandeses que havia anat als Estats Units. Al 1912 va ensenyar “Londonderry Air” al seu cunyat, un advocat anglès que escrivia lletres de cançons, i que n’havia escrita una que no tenia música. Es deia “Danny Boy”, i va passar que la lletra va encaixar perfectament amb la melodia de “Londonderry Air”.

Gravació de 1917 de Ernestine Schumann-Heink, que va ser la primera en gravar “Danny Boy”. (La pots escoltar sencera a aquest enllaç de Wikimedia Commons).

La nostra època, per fi, sí que és un bon moment per ser irlandès

Fins i tot si no ho ets. Avui en dia, ser irlandès és tenir al cor la música popular, cançons que la penya ha fet seves passant per les generacions, el temps i els llocs, malgrat els anglesos i les patates. Ser irlandès és ser aquesta gent anònima que mou la música, la literatura i l’art fins a fer-lo “folk”**.

“Lo anònim permet arribar a lo universal: com més local és una cosa, més universal és”.

Joan Miró
Internet és un bon lloc per ser irlandès

Igual que el folk, internet es fa entre tots. Ruaidri Dáll va compondre aquesta melodia, la penya la va tocar, Jane Ross la va recollir i George Petrie la va publicar; això va permetre que milions de persones la cantessin lluny de casa fent-se-la seva, que la Margaret li enviés des d’Amèrica al seu cunyat anglès, que hi va posar lletra, i que l’Ernestine, una cantant austriaca, l’enregistrés.

Ser irlandès és penjar això a internet perquè altres ho llegeixin, i que la roda segueixi girant.


(*) Sembla que a irlanda tenien tirada pels harpistes cecs: altres cèlebres harpistes cecs irlandesos foren Arthur O’Néill i, sobretot sobretot sobretot, el “compositor nacional irlandès”: Toirdhealbhach Ó Cearbhalláin, que a casa coneixem com a Turlough O’Carolan.

(**) “Folk” ve de l’anglès antic “folc”, “gent corrent, homes, poble, nació, tribu, multitud. (https://www.etymonline.com/search?q=folk)

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar