El viatge més important

El viatge més important

L’any 2001 estava molt content, amb ganes de menjar-me el món (i de beure-me’l). Venia d’un periode molt llarg d’angoixa, ansietat i depressió. Aquell estiu vaig anar al cine a veure un documental, “The Endurance”, sobre una expedició antiga a l’Antàrtida, una cosa d’anglesos del 1914. Recordo molt netament la sensació d’estar sol al cine, una tarda d’agost, feliç de passar fred per l’aire condicionat, emocionat, plorant per la història d’aquells homes atrapats al gel.

La història en si no té més interès que la d’una expedició al pol Sud. L’aventura ja és una altra cosa: pel mal temps, van perdre el vaixell i van quedar sols allà, al gel. Shackleton, el líder de l’expedició, va prometre tornar tota la tripulació a casa.

Tornar a casa. Vet aquí el viatge més important.

L’expedició va aconseguir tornar a Anglaterra, tots vius, un parell d’anys després. Però havien sortit de l’Anglaterra del segle XIX, de l’època de l’heroïsme, de l’honor, de l’esforç i de les coses importants, i havien tornat a l’Anglaterra de la Primera Guerra Mundial. Ja res seria igual perquè havia canviat el paradigma. Van tornar al desatre de la guerra; i al capitalisme, al consumisme i la frivolitat, al feixisme, a la globalització i a les crisis brutals que haurien de venir. Van tornar a la mediocritat d’un món banal. No van tornar a casa.

Vaig sortir del cine molt remogut i excitat. Vaig encendre la pipa, com ells. Tenia la sensació d’haver entès la vida. Jo també tornava d’un viatge molt llarg. Jo també havia entrat al cine al segle XX i n’havia sortit al segle XXI. També vindrien crisis i el món es globalitzaria molt més. Jo també vaig entendre que dels viatges importants mai es torna a casa.

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar