Innisfree

Irlanda (I)

Aquí hi ha un dibuix de Yeats i l’esmento diverses vegades, perquè convé. Perquè aquí hi ha Irlanda, idees, Innisfree, fades, nens i amor. Tots els versos que hi trobaràs són seus.

Al títol del post hi poso “(I)” perquè sé que d’aquest tema en en vindran més. I, si no, llegeix:

Un irlandès atrapat en un cos de català

Els que em coneixen de debò, saben que sóc irlandès. Sóc un irlandès atrapat en un cos de català; sóc una mena de trans, però això mereixeria un capítol a part.

Irlanda és present en moltes converses que tinc i en moltes coses que escric i dibuixo, i en coses que llegeixo i en música que escolto. Sé moltes coses d’Irlanda, potser més que la majoria d’irlandesos. Ara bé, només hi he estat dos cops. No he viatjat gaire més, en general, però això també mereixeria un capítol a part.

De l’últim viatge en vaig tornar decebut. Per què?

Irlanda és una idea

Tots tenim idees. I no em refereixo a “opinions” o “pensades”, els barbarismes que fa servir la penya (aquella “cantarella moderna” que deia Samuel Johnson, però això també mereixeria un capítol a part), sinó a la imatge mental que ens fem d’alguna cosa.

Com la imatge que ens fem de l’època medieval sense haver-la viscut, del fred siberià sense haver-lo patit, o de Napoleó sense haver-lo conegut.

Innisfree

Per a mi, Irlanda és una idea. Dit d’una altra manera: Irlanda és la meva idea d’Irlanda. Com l’Arcàdia, com el Paradís, com l’illa d’Innisfree on Yeats es construiria una cabana algun dia:

“And I shall have some peace there, for peace comes dropping slow.”

The Lake Isle of Innisfree

La realitat és que, segurament, si anessis a l’Arcàdia o al Paradís, veuries que no hi ha wifi, o que hi piquen els mosquits, o que tot és caríssim.

A l’Arcàdia no hi ha wifi

Amb les idees passa que, quan t’hi trobes de debò, deixen de ser-ho. I si la realitat és diferent (que ho és), et poden decebre (i ho fan). Com amb algunes persones, llocs o sèries de Netflix.

Jo ja sabia que a la Irlanda real no hi ha la Maureen O’Hara pasturant descalça, però això sí que mereixeria un capítol a part. Ja sabia que és ple de Tescos, que la jovenalla es droga, que molts policies són polonesos i que alguns pubs són discoteques. Però tot i així hi vaig veure la meva Irlanda, i vaig ser feliç.

Uns dies.

Perquè ho havia tastat només uns dies, com el periode de prova gratuït de Spotify. I jo no podia pagar-me el ser-ne membre, i passo d’escoltar els anuncis. De manera que em vaig quedar amb la idea d’Irlanda per sempre més. Gratis, de qualitat i personalitzada.

Les idees són necessàries

De petits ho idealitzem tot, perquè és guai, necessari per guiar-nos i per trobar-hi sentit.

Faery

“Come away, O human child!
To the waters and the wild
With a faery, hand in hand,
For the world’s more full of weeping than you can understand.”

The Stolen Child

I de joves continuem amb la Gran Idea: el futur. Però llavors creixem, i si estem bé del cap, lo normal és que ens decebin coses. Ja no és allò, s’ha acabat la prova gratuïta.

Però seguim amb la realitat, encara que sigui amb anuncis. I, de mica en mica, ens va decebent tot, fins que ens decep la vida mateixa.

I pensaràs que es perd la idea, oi? Ha! Perquè llavors és quan arriba el moment realment màgic: idealitzem el passat (però això, definitivament, mereixeria un capítol a part).

“I have prepared my peace
With learned Italian things 
And the proud stones of Greece, 
Poet’s imaginings 
And memories of love, 
Memories of the words of women, 
All those things whereof 
Man makes a superhuman 
Mirror-resembling dream.”

The Tower

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar