Artista català

L’artista català

Ser artista està mal vist. I dir que ho ets, encara més.

Desconec si és una cosa que ens passa als catalans, als espanyols, als mediterranis, o als catòlics.

Per tant, parlaré només del que sé: a Catalunya és habitual.

És una desgràcia per a l’art.

I encara més quan és un país d’artistes. 

Permete’m que em centri en el que conec millor: l’art visual; el dibuix, la pintura, el comic, el gravat, la fotografia…

M’atreviria a dir que el nivell per habitant és dels més alts del planeta. Una mena de “zona blava” de les arts gràfiques. 

(Quan dic “zona blava” no parlo d’aparcaments, sinó d’una zona única al món).

Sobretot, no diguis que ets artista.

Som molt de no voler destacar, per no molestar. No fos cas que algú s’ho prengués malament.

I, en bona part, ens ve de l’escola. Aquella institució admirable que iguala totes les criatures al nivell de la més feble, perquè no se senti fatal.

Als del davant que els bombin; tant és si creixen castrats, frustrats i s’acaben suïcidant. El més important és que siguem tots iguals.

Doncs males notícies: no som iguals.

Per una sèrie de desgràcies històriques, hem patit guerres i rivalitats de bàndols. El més recent és la guerra civil, de la que, malgrat que fem veure que no, encara en patim seqüeles.

Una de les més òbvies, de les que ens impedeixen més ser un país progressista i dur una vida saludable i funcionar com humans pròspers, és la consciència de classe.

Tant el sistema educatiu –i això passa a tot el món occidental– com a les famílies, ensinistrem la canalla per a funcionar laboralment, encaixar en el sistema productiu i industrial.

Arts i oficis. 

Això es veu molt en l’abús administratiu que pateix el “professional autònom”, i en la nul·la solidaritat que desperta en la societat en general (sobretot dels autoanomenats “obrers”). 

La connotació capitalista malvada i el biaix negatiu que té l’empresari –i un professional ho és, encara que miri cap a una altra banda i faci veure que no– no la superarem ni en trenta anys, quan tots ho siguem i no ho veiem.

Però, si ets artista i decidissis passar del que diguin, creure en el que fas i valorar donar-ho a conèixer com cal, llegeix aquest post sobre l’art i el marketing.

L’il·lustrador.

Per tant, donem-li un ofici a aquest xicot que pinta. Que tingui un títol. Que no vagi dient que és artista, que ens farà quedar malament; diguem-ne “il·lustrador”.

Particularment, sempre m’he sentit molt incòmode dient que sóc il·lustrador. Perquè, de fet, no en sóc i t’estic enganyant. M’ho fan dir a les biografies dels llibres i ho poso al web.

Però és mentida.

Perquè la il·lustració és un ofici que jo no he après mai, i em sento un frau. Estic robant l’ofici a algú que sí que ho és. Jo només sóc un artista, i en aquest cas dibuixo, interpreto el que llegeixo i tal. 

Però el noble ofici de la il·lustració vol dir molt més. 

O no, jo què sé. No ho vaig arribar a saber, vaig deixar la Llotja avorrit al segon any.

Ha de ser molt més que això, ja que és un ofici reglat i s’estudia a les escoles i et donen un títol.

A Catalunya hi ha molts artistes.

Artistes excel·lents, amb un potencial enorme, i en tots els rams. 

Però la majoria som artistes castrats. Amb un ofici que té nom de gremi, que vol dir una cosa molt concreta, endreçada.

I formem part de l’engranatge industrial, per no destacar, per no molestar.

Deixem els artistes en pau.

Si els deixem ser el que són, el món els veurà. Destacaran, perquè el talent és realment excepcional. Que brillin, que volin, que il·luminin el món.

Perquè el món necessita els artistes catalans. I si aquí no els volem, si no els respectem, si no comprem el seu art, allà fora sí que els volen.

Deixem de dir que són nostres, perquè no ho són. Si no els volem, no els retinguem, no els castrem, no els fem passar pel sedàs industrial, i l’artista català deixarà de tenir aques problema.

Alliberem-los de Catalunya. El món hi sortirà guanyant.

4 comentaris a “L’artista català”

  1. Vicenç Martí

    Apreciat Gabi:

    Jo et conec des dels 13 anys o així i la primera imatge teva quan et vaig conèixer va ser dibuixant en un mural del cole, per tant ets un artista des de fa temps. Dit això , penso que les xarxes socials serveixen pel que serveixen. En aquest cas per trencar una llança a favor de l’art.

    Si això que dius passa a les escoles (en part no et falta raó respecte l’homogenització a la baixa) es un tema a no coartar.

    Salut

    1. Sí, Vicenç, ja sé que ho sóc. Però m’he hagut d’esforçar molt perquè no m’afectessin les burles, crítiques i menyspreus (encara en rebo, però ja no m’afecten tant).
      Penso sobretot en la canalla d’ara, i espero que ho tinguin més fàcil (o que marxin fora i visquin feliços, hahaha).
      Gràcies pel comentari!

  2. Gabriel, mala sort (o no) d’haver nascut en el segle passat i viure en aquest XXI on sembla que l’ART és efímer i poc reconegut. En una altre vida paral·lela seguríssim que ets un ARTISTA del RENAIXEMENT. Segueix-nos entretenint i emocionant. Una abraçada!

    1. Moltes gràcies, Iván!
      És un tema complex, això de l’art. Forma part d’aquests valors que s’han anat perdent, signes de la societat actual, molt més superficial.
      Però què hi farem, som així… !

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar