enyoro l'humor

L’Humor

A casa som molt d’humor negre.

També som hipocondriacs i neuròtics. (Tots menys un, que és autista, però no ho sap). 

Efectivament, no som una família equilibrada. Com totes. La diferència és que nosaltres ho sabem.

Aquest “saber-ho” és l’origen de l’humor.

Humor versus burla.

El fotre-se’n i l’humor són coses oposades. La burla i el sarcasme són anti-humor; són rancúnia, odi i bilis.

La diferència entre la ironia i el sarcasme és la intel·ligència. Apa, ja ho he dit.

“Mentre que la ironia és una de les expressions més refinades, civilitzades i intel·ligents de la persona culta, el sarcasme -i la burla- és la reacció matussera de l’imbècil” . 

Jean-Baptiste Delvenaux.

L’humor es signe d’intel·ligència.

Ho he llegit molts cops, i segurament tu també. Encara més: el sentit de l’humor és un factor que es té en compte a l’hora de detectar Altes Capacitats

Y, parlant de superdotats, fa anys Quim Monzó escrivia que les novel·les sense humor, no es podien considerar novel·les. 

I va gosar dir que les obres de Kafka tenien molt de sentit de l’humor. Molta gent que no en tenia gens es va enfadar.

Però, ¿què és l’humor?

Aquesta pregunta fa riure de tan estúpida. Ho és tant, com enumerar els tipus d’humor que hi ha, fer “teoria de l’humor” o mirar d’aprendre –o ensenyar– “humor” a l’escola.

– Vas a classe de pessimisme?

Oi que no t’imagines una pregunta així?

El que és pessimista de mena, com qui té sentit de l’humor o el que fa metre setanta, no ho han après a l’escola. Se n’és o no se n’és.

Analyzing humor is like dissecting a frog. Few people are interested and the frog dies of it. 

E. B. White

Per tant, no vull parlar d’això, ni de definir o d’ensenyar “humor”.

Només vull dir que enyoro l’humor.

Perquè vivim temps estèrils, castrants, censors. I no té pinta de millorar la cosa, ans al contrari.

En un episodi del podcast “La vida es increíble”, els dibuixants i humoristes Liniers, Alberto Montt i Darío Adanti parlaven sobre els límits actuals de l’humor. 

A banda de l’obvietat que vivim una època de censura i de correcció política i d’estupidesa general, també van coincidir en coses molt interessants:

Contra la felicitat.

Tots tres –jo també, però ara no ve al cas– creuen que la tensió, el patiment, fins i tot la fatalitat, mouen l’humor.

La felicitat només és font de desgràcia. I bona part dels mals de la nostra època venen de l’obsessió mòrbida de buscar-la tossudament.

I que, durant l’any de la pandèmia han vist un augment de l’humor sobre desgràcies i patiments, tant a la vida quotidiana com a les xarxes socials. I això té un nom.

L’humor negre.

L’humor neix de la mancança, de la melancolia, del problema, de la tensió, gairebé mai en la desídia de la felicitat. Moltes persones felices s’han esforçat molt en escriure humor, per caure en el ridícul més patètic.

Però el geni pertorbat, l’autèntic desgraciat, el trist i miserable, tindrà el ressort que el farà riure’s de la seva merda de vida. Perquè, ¿què li queda, si no?

L’humor és balsàmic.

És un mecanisme de defensa i de resposta. I de relativitzar i posar les coses a lloc, tocar de peus a terra. 

Una persona que tingui la desgràcia de ser equilibrada, no podrà escriure res humorístic. El feliç serà incapaç de trobar la paradoxa de la seva presència al món, l’absurd de la seva existència.

El venturós, anirà cofoi pel planeta, amb el seu somriure de subnormal i la bava regalimant-li camisa avall.

Cada vegada veiem més gent volent ser feliç. I, quan ho són, ho volen ser més. I no veuen que tot és una gran pastanaga que els han posat davant perquè no en tinguin mai prou.

No seràs mai feliç, perquè la felicitat només són moments. 

Sempre en voldràs més: més tranquil·litat, més seguretat, més feina, més fotos somrient.

No vull un món així.

Vull un món amb sàtira, amb ironia…(si tens alguna discapacitat mental, fins i tot t’acceptaria el sarcasme). 

No demano que hi hagi famílies forçades a migrar, com la de Groucho Marx; ni homes afusellats –dos cops– en una guerra, com Miguel Gila; ni gent amb depressions greus, com el Joan Capri.

Només vull gent viva i intel·ligent.

Pel bé de tots, vull que passi aviat aquesta moda de la correcció política. Estic cansat de zombies. 

Sense humor, és un món estèril; no hi ha creativitat, no hi ha art, ni poesia. I ho necessitem moltíssim.

No trobes?

4 comentaris

  1. Gràcies. Per tot. Però gràcies per fer que pugui reafirmar-me amb alegria en el meu desequilibri mental. És reconfortant. En serio. I també coincideixo en estar força fart de tot, també de la correcció política. Quina capullada! No cal ser un barroer, però tampoc anar cagat i amb por, de puntetes a per tot, no sigui que algú s’ofengui.

    Una abraçada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar