G. K. Chesterton

Per amor a l’art

L’amateur

L’amateur és considerat un aficionat, algú que fa coses durant el temps lliure, que vol dir que no hi posa gaires ganes, i que per tant la qualitat del que fa és baixa. Gilbert K. Chesterton va escriure molt sobre el tema i defensà fermament l’amateur. I explicava sempre que calgués que “amateur” vol dir que ama el que fa, cosa que no es pot dir de [tots] els professionals.

Jo sempre he sentit que no tinc una professió, que no pertanyo a cap ram, perquè el meu talent-en-el-que-sigui, i al que em dedico quan em paguen, no té un nom concret. Dit d’una altra manera: encara que em paguin, no sóc un professional. I això ha anat sempre a favor de la qualitat de la meva feina. Confio que no em malinterpretaràs: és molt clar que també hi ha professionals molt bons, malgrat ser professionals.

Amateurs vs professionals

Si véns del segle vint, això que dic potser et resultarà xocant, confús o difícil d’entendre. No t’amoïnis: retrocedim al segle dinou i ja saltarem directament al vint-i-u:

Chesterton va escriure la famosa frase:

“If a thing is worth doing, it is worth doing badly”,

que vol dir que si una cosa val la pena fer-se, val la pena fer-se malament. (El puta sabia cridar l’atenció). Al segle vint, això escandalitzà molta gent. Als carrers i a les places tothom comentava: “El Gilbert s’ha tornat boig! Guaita, ara diu que hem de fer les coses malament!”. I ningú els explicava:

“el que vol dir el Gilbert és que les coses que valen la pena fer-se, valen la pena fer-se ENCARA QUE es facin malament, PRECISAMENT perquè valen la pena fer-se”.

En aquest segle nostro, Paul Graham (conegut com el filòsof hacker) ha escrit que el professionalisme ha estat sobrevalorat. Que tot allò era una moda que es va donar al segle vint, propiciada pels canals de comunicació d’aquella època, que volien evitar que els amateurs competissin en el selecte món dels professionals. Graham parla, sobretot, dels mitjans de comunicació i dels periodistes.

Superant el professionalisme

El segle vint va crear el titulisme i la professionalització, com a garant de la feina ben feta i de superioritat moral. Va ser quan es van inventar la carrera de periodisme i altres pseudociències.

Pel que fa al meu talent-en-el-que-sigui, fins i tot he conegut guionistes amb “master de Guió” (!). I, anant més enllà de l’impossible, dibuixants que al currículum hi posen el seu títol universitari, com volent dir que “si els dibuixos no t’agraden, tinc això que avala que sóc bo” (flipa).

Al segle vint-i-u, segons Graham, els escriptors de diaris (altrament dits “periodistes”), tremolen de veure el nombre d’amateurs que internet ha permès escriure -i publicar- online.

I es posen les mans al cap de com Nostro Senyor ha tolerat tal infàmia. I la cosa és que mentre es posen les mans al cap no estan posant-se al dia (hi ha exemples realment grotescos, com el famós diari “La Vanguardia” i els seus constants articles i reportatges sobre els perills d’internet i les xarxes socials). La postura de Chesterton és clara: un “periodista” cobra, escriu amb el cap al final de mes; un escriptor amateur escriu amb el cap (i el cor) al text.

Els periodistes de paper argüeixen que el nivell literari del blog mitjà és baixíssim comparat amb el dels diaris. I Graham els contesta que ningú llegeix el blog mitjà. Zasca, que es diu ara.

I, malgrat haver escrit això, jo ara he començat a estudiar.

Ein? Com és, això? Hipòcrita!
T’ho explico en el següent post.

Estudiant

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar