Hieronymus Bosch

El doctor Prinzhorn i els bojos

En aquest article, l’estimat Salvador Macip, parla sobre l’art. Com ja sabràs, el Macip és metge i escriptor. Per tant, va optar per les dues branques del saber, allò que ens obligaven a triar cruelment als adolescents: “ciències o lletres” (aquí em vaig plantar i vaig deixar els estudis).

L’art no serveix per a res

El Macip diu que l’art no serveix per a res (però que és necessari i que, per tant, cal protegir-lo i subvencionar-lo). La primera part m’ha costat d’entomar, però he respirat fondo i ho he rumiat amb calma: el que vol dir el doctor és que l’art no aporta un bé quantificable. Tranquil, no passa res.

I ho justifica aportant dades. Perquè ell sobretot és científic, i per a un científic les coses són mesurables i classificables. Les emocions, l’art, l’espiritualitat… tot això són coses no mesurables però efectes secundaris de ser humans, i per tant acceptades i classificades dins la carpeta “Temes pendents”. Com allò que els científics anomenen “transtorns mentals”, i que mereix molts capítols a part (el primer de tots: “què vol dir mental?”).

Això és una introducció perquè, en definitiva, el que vull dir és que l’article de l’estimat Macip m’ha recordat molt una exposició que vaig veure al MACBA fa molts anys:

“La Col·lecció Prinzhorn”.

Què cony és “La Col·lecció Prinzhorn”?

El doctor Hans Prinzhorn era historiador de l’art i psiquiatra, és a dir, un altre metge amb sensibilitat artística. Prinzhorn va recopilar els treballs que feien els pacients dels manicomis “amb l’objectiu d’estudiar les capacitats terapèutiques de l’ocupació creativa”. (Hahaha!, ara m’ha fet riure). I en va fer un llibre molt guai. Ara bé: per comptes de “L’art que fan els malalts mentals”, el va anomenar “Bildnerei der Geisteskranken: ein Beitrag zur Psychologie und Psychopathologie der Gestaltung”.

Per què?

Perquè no oblidem que, malgrat tenir una gran sensibilitat artística, per sobre de tot el Hans era alemany. I metge. Per tant, les coses s’han de justificar; d’aquí la “contribució a la psicopatologia” del títol. La seva tasca va ser molt important perquè va influir en el surrealisme i, per tant, en tot el que vindria després. Fins que l’artista Jean Dubuffet va crear la subcarpeta “Art Brut”, un lloc on guardar tot allò que se situava fora dels canals oficials (i per tant, de l’ordre, de lo mesurable i classificable que hi ha a les altres carpetes).

L’Art Brut

Aquí és on vull anar a parar: “Art Brut”, o “Raw art”, o “Outsider”, és la subcarpeta de l’art fet per a la penya que no ha estudiat Art. Ahà! Aquí hi caben “malalts mentals”, però també “amateurs”, mestresses de casa, analfabets, pagesos, mariners, sense sostre, negres, “naïfs” i, sobretot, “autodidactes”. Pam. Ja tinc subcarpeta, doncs.

I tu? T’hi apuntes?

Si vols Art Brut del bo, fes-te’l tu. Dibuixa, escriu, pasta fang. No estudiïs Art. Deixa’t anar, sense regles, tot s’hi val. Ni ciències, ni lletres ni polles. Art i prou. Autèntic, del bo. Com els nens petits, com et surti de dins, no hi pensis, guixa, rasca, treu-ho tot. I en acabat, descansa. I no et preocupis per endreçar res, que ja vindrà un altre a classificar-ho.

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar