Simple

Tintin i Miró

A la meva generació hi havia una sèrie de rivalitats puerils: que si ets més de Beatles que de Rollings, d’Astèrix o de Tintin, de Picasso o de Miró… I jo era més d’Astèrix i de Picasso. (No he sigut mai de Beatles ni de Rollings, era de Louis Armstrong, que no entrava en cap rivalitat d’aquestes).

Deixar anar llast

Però em faig gran. I, contra el que pensem de joves, fer-se gran no és tenir clar el que vols, sinó aprendre a descartar el que no; a distingir el que és superflu i deixar anar el que et sobra.

I amb l’escriptura, el dibuix i l’art en general passa igual: aprenent a descartar, quedant-te amb l’essencial, comuniques millor.

“The art of art, the glory of expression and the sunshine of the light of letters, is simplicity.”

Walt Whitman

Per això ara sóc més de Tintin i de Miró. Tintin i Miró com a paradigmes de la complexa i difícil simplicitat.

Dibuixar simple

Com passa escrivint, dibuixant costa més arribar a dir molt amb poc. Costa més i és molt més efectiu, d’aquí que fos tan admirable la famosa “línia clara” d’Hergé (encara que nasqués per una necessitat: la impressió del diari).

A Tintin no hi ha ombres. Ni gaires quadres de text (“cartel·les”, en la terminologia dels còmics). Ni trames que indiquin volum, ni gaire varietat de colors. No cal: té el just per comunicar, i comunica tot el que ha de dir. Ni sobra ni falta, diguéssim.

I universal

Al meu entendre, quan un dibuix no té elements superflus, es torna universal. Igual que passa amb el cine mut, que l’entén tothom, sigui de l’edat que sigui, del país que sigui i de l’època que sigui.

Però el que ho fa universal de debò és que també agrada a gent a qui no agraden els còmics, i que fascina a professionals d’altres àmbits, com ara als dissenyadors. I no és casualitat, perquè el disseny també mira de dir més amb menys.

Miró va estar obsessionat pel mateix: desprendre’s del que sobra. Segons diu ell mateix:

“Experimento la necessitat d’arribar al màxim d’intensitat amb el mínim de mitjans”.

Fecundar la imaginació

En una famosa entrevista* diu que cap al mil nou-cents quaranta va suprimir del tot el modelat i el clarobscur. Miró creia que cal suggerir, fecundar la imaginació de l’espectador.

“Dos i dos no fan quatre. Només fan quatre per als comptables. Però no ens hem de limitar a això: el quadre ha de fer-ho entendre, ha de fecundar la imaginació”.

Igual que Miró, fecundar la imaginació és el que fa que Hergé sigui tan gran. Perquè el món de Tintin no és només els còmics, sinó el que suggereix, el que el lector es construeix a partir del que llegeix.

És el que els diferencia de Picasso i Astèrix, i dels que omplen els textos d’adjectius.

*Les citacions de Miró són extretes de l’entrevista “Je travaille comme un jardinier” (Yvon Taillandier, XXème siècle, 1959).

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar