Vaig veure un avió

Els avions

Vaig veure un avió.

I diràs: “I a mi què?”.

Als anys setanta, hi havia menys avions. Per tant, quan un nen en veia un, era normal que cridés: “mira, un avió!”.

Fins aquí s’entén, oi?

Escric això durant la pandèmia de la COVID, perquè et situïs:

No fa gaire, vaig veure un avió al cel.

Normal, perquè els avions volen. El fet extraordinari és que em va fer molta il·lusió. No me’n feia tanta des que era petit.

I vaig sentir l’enyorança de les coses que no podem fer com abans, com ara anar a les llibreries a remenar, fer un cafè amb amics, o viatjar.

Vaig enyorar els avions.

No perquè jo hagi viatjat gaire, que no, ni perquè m’agradin especialment… Al viure a prop del Prat, sentir avions més aviat em sobrava.

No, va ser una cosa més profunda, com si de cop m’encenguessin el llum del menjador i veiés què estava menjant.

De cop, vaig ser conscient de l’estat de les coses, d’on som i què està passant.

Vaig sentir “el retrocés”.

Ara no hi ha gaires avions. Això és una frase molt simple i fàcil d’entendre, però el que hi ha més enllà, el sentit real, és una gran sacsejada.

Si ets molt jove no entendràs això, però vaig sentir que tornàvem a ser als anys setanta (o vuitanta, va).

Vaig veure clar que potser mai més hi haurà tants avions com hi havia. Que perdrem coses que teníem, que en guanyarem d’altres que no havíem tingut mai.

Que som al futur.

I, de cop, vaig trobar a faltar anar al teatre, a comprar el que sigui que no necessiti, anar a restaurants que no he anat mai, quedar amb amics que no tinc, i tot això que ja sabem, que hem repetit tant.

I anar amb avió.

Aquest any terrible, tu també trobes a faltar “fer la vida normal”. 

Això vol dir anar al cine, fer vacances, reunions innecessàries, anar a comprar al centre, entrar a la llibreria a remenar, anar al metge a fer-se una revisió anual.

Et fa l’efecte que “necessites” reunir-te amb gent, anar a sopar fora, a ballar a hores intempestives.

I en dius “sentir-se viu”.

En el fons, saps que és una bajanada, perquè et pots sentir viu sense tot això.

No; el que trobes a faltar no és això.

Si busques, si et respons amb franquesa, t’adones que cap d’aquestes coses és imprescindible, “necessària” de debò.

Per tant, el que enyores és una altra cosa. No és viatjar, ni els els avions. T’agrada molt viatjar, i ho trobes a faltar, esclar que sí. 

Però el que REALMENT enyores és la POSSIBILITAT de poder-ho fer. 

Enyores poder triar. No enyores veure els teus amics, sinó el ser lliure de veure els teus amics o no.

Tenir l’opció d’anar al teatre, encara que no vulguis veure aquella merda. Enyores que facin aquella merda al teatre, i tenir l’opció de no anar-hi.

Poder anar amb avió a aquell país brut i incòmode, i tenir l’opció de no fer-ho. Poder NO comprar aquella merda de llibre guanyador d’aquella merda de premi. Poder NO anar a veure el cosí plasta que no té res a veure amb tu.

Enyores poder triar NO fer coses.

Enyores el progrés.

Això és el que vaig sentir l’altre dia al veure l’avió al cel.

Per comptes de pensar: “Mira, un avió!”, vaig pensar: “ostres, el progrés que teníem i no tenim!”.

Allò que ens permetia viure amb comoditat, gràcies a la ciència i als grans descobriments: viatjar, la literatura, l’art, els drets civils, la higiene, l’atenció mèdica. 

Allò que ens va costar tants segles d’assolir. 

Encara que no ho féssim servir, teníem la possibilitat de desplaçar-nos a on volguéssim i quan volguéssim. 

Vols barats, llibreries, botigues innecessàries, anar al metge a fer-te un cony d’analítica, veure cada dia aquell imbècil de la feina, al cine a veure aquella merda de pel·li només perquè els altres hi volien anar…

No preocupar-te de com serà la setmana que ve, sentir-te emparat per l’administració, tenir la família a prop quan vulguis.

Enyores el que tenies.

I potser llavors no ho valoraves prou, o sí. Però ara ho veus diferent. Ara ho veus “imprescindible”, encara que no ho sigui, perquè no ho tens.

Però tens el més important, i aquesta enyorança no t’ho deixa veure.

Tens la vida.

I encara hi ha avions. Mira’ls bé, ara pots. No serveix de res lamentar-se del que es tenia. N’hi ha que fa gairebé un any que s’estan queixant. Però tenen els pares, o els fills, o el cos, la salut, la respiració… 

No sóc ningú per aconsellar, jo. Tu sabràs què fas. Jo només t’explico el que vaig sentir al veure un avió al cel.

I tu, ¿què sents?

5 comentaris a “Els avions”

  1. Una reflexió guai que ajuda a reflexionar, que és una cosa que ara podem fer. Aprofitem-ho.
    Sempre s’enyora allò que ara no pots fer, quan això passi enyorarem allò que ens impedia triar si fer o no fer.
    Potser, però, haurem après a deixar de fer coses que abans vèiem obligatòries – ara impossible- i després serà més fàcil deixar de fer si no ens vénen de gust.
    Molt guai, Gabriel, gràcies!

    1. Tens raó. Estem perdent massa temps queixant-nos, i potser podríem d’aprofitar aquesta situació per reflexionar sobre això que dius.
      Gràcies, Rosa!

  2. Doncs sento que estic aprenent a encaixar el que toca a cada moment.
    Sóc -encara- un motor explosió i ara, per força, en transformació cap a un motor dièsel i, mira, cada cop aprecio més aquest fer més conscient, menys accelerat, de més qualitat que fa gaudeixi més de cada cosa, per petita que sigui malgrat els ais i oiss del meu voltant.
    I és que he decidit no queixar-me tant i entomar el que vingui esportivament.
    Potser havíem perdut una mica el nord i ara, com en tot, per força ens hem d’espavilar a recalcular la nostra ruta de vida.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar