La melancolia

Ni tan sols s’han posat d’acord en el nom. El diccionari de l’IEC no es molesta ni en posar-hi una descripció: t’enllaça directament a “malenconia” (que és més diferent del castellà, i per tant és més vàlida): “tristesa vaga, ombrívola i duradora”. No se m’acut una descripció més dropa, inexacta i absolutament inútil que aquesta.

Per tant, és poesia: la pròpia descripció denota melancolia…

A banda de lo citat al, diguem-ne, manual del llepafils: alguns l’anomenen depressió, altres síndrome d’ansietat generalitzada, o estrès crònic… Hipocondria comença a estar en desús, i és lamentable. Distímia potser és el més acurat als nostres dies, però ves a saber demà…

Però comencem amb el tema:

Al 1621, Robert Burton va publicar la cèlebre “Anatomia de la Melancolia”.

(No l’he trobat en català: una altra cosa que haurem de solucionar com a poble).

És un llibre molt distret, amè, erudit i alhora divertit i pesat.  Tot i que no és en francès, complaurà molt a l’intel·lectual: l’aire pedant queda assaciat per l’anglès i el llatí, i alguna cosa en grec. Molt a l’estil del segle disset, quan els grans homes feien grans coses, i la vida tenia sentit.

Quan la vida “tenia” sentit? Ui!

(M’encanta provocar. Més avall t’aclareixo aquest detall).

Després de milers d’anys, estem en el mateix punt: ningú en té ni puta idea, però tothom sap què és la melancolia. Pot ser-ho tot, i afecta de moltes maneres, segons la persona. Pot ser dolenta o bona, sempre en funció de si et perjudica molt, poc o gens. Com les amfetamines.

Per tractar-ne la vessant mòrbida, hi ha estudis i escrits de filòsofs, científics, psicòlegs, poetes i venedors d’elixirs. Els síntomes varien tant com les “qualitats físiques” de les que parlava Robert Burton: “alguns poden ser rojos i de color fort, altres prims, pansits, amb els ulls ensorrats, semblen vells, amb arrugues, i molt afectats per la flatulència, mals de panxa… tenen la mirada abatuda, brunzits a l’oïda, vertígens, marejos, poca son o gens, malsons…”.

En aquest sentit, als nostres dies, llegir aquest llibre és –si no fos pel llenguatge i la manera com està escrit– una cosa que pot semblar actual. 

Però no ho és, perquè hi ha una diferència respecte del segle disset. Una cosa que he esmentat abans, com per provocar:

La vida tenia sentit.

He dit un disbarat?

No. I t’ho raono de seguida:

Ja portem uns anys sentint la teoria que actualment hi ha molta més gent deprimida, o melancòlica, o histèrica, o hipocondriaca. Ara no es diu així, sinó que forma part del mostrari gruixut de “trastorns mentals”.

Naturalment, els d’esquerres diran que és per culpa del capitalisme, els paranoics que és mentida i que tot és una invenció de la CIA per drogar-nos, alguns gurús que hi ha un trastorn nou que ho explica tot, els xarlatans que la culpa és del teu pare, i els metges faran el que podran mirant de curar una cosa que la meva psiquiatra ja em va dir que no es pot curar.

(La meva psiquiatra val molt la pena).

Però el que volia destacar és el que els descendents del new age apunten com a dada remarcable: hem ha perdut el nord.

D’això va el llibre “The van Gogh blues”, d’Eric Maisel.

Lo qual vol dir que la depressió obeeix a una causa espiritual: fins abans de Darwin –quan gairebé tothom al món occidental era creient– la vida tenia una trascendència i un sentit, perquè hi havia Nostro Senyor. Vivies, et mories i anaves al Cel.

Però la societat educada, descreguda i civilitzada, sap que no hi ha Déu, que morim i ens descomponem miserablement, i que de la descomposició dels cossos pels bacteris se’n desprenen gasos pudents, i creixen larves de mosca que ponen ous a les nostres vísceres i en surten cucs, i que no ens reencarnarem mai. Vulguis que no, no és com anar al Cel.

El misticisme, l’espiritualitat, no es va crear perquè sí. Tenia la funció social de mirar de donar sentit a tot aquest caos. Amb la cosa més endreçadeta, era més fàcil suportar l’anar carranquejant la nostra existència fins al decés.

Dit d’una altra manera: consolava.

I al quedar-nos sense déus, sense Zeus i sense Thor, i sense els ossos sagrats dels avantpassats, ens hem quedat sense aquell consol ancestral.

No hi ha cura a la manca de Déu.

L’única cosa saludable és mirar de donar-li sentit a la teva breu, insignificant, mísera existència. Pots fer-ho amb drogues, ideologia, creences religioses, o la més sàvia de totes: l’anar fent.

Perquè ara tornem al segle disset. Ara ja et puc dir com s’acaba el llibre de Burton.

ALERTA, SPOILER:

Si, malgrat tenir una vida saludable, t’enxampés una melancolia mal posada, Burton acaba el llibrot amb un consell definitiu:

“No estiguis solitari, no estiguis ociós”.

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar