Com s’acaba la història del pobre Edward Mordrake?

La història va aparèixer en un article al Boston Post. L’article, escrit per Charles Lotin Hildreth, basava els fets en articles extrets de la “Royal Scientific Society”. 

Passa una cosa: que la “Royal Scientific Society” no existeix.

I, curiosament, quan una societat científica no existeix, els seus articles tampoc.

El que sí que existia eren els reportatges inventats, escabrosos o morbosos, que venien molts diaris. A Anglaterra –i després als EUA– es van popularitzar molt aviat les “penny dreadful”, una mena de premsa barata per a les classes treballadores.

Allà van néixer “Dick Turpin” o “Sweeney Todd”, per exemple.

Aquests “penny dreadfuls”, que relataven crims, misteris i històries truculentes, van arribar a ser molr populars entre la jovenalla, fins al punt que van acusar aquesta literatura de ser una mala influència.

Com ho va ser la tele, els comics i els videojocs.

Perquè amb els “penny dreadfuls” i aquesta mena de literatura de la meravella i l’entreteniment, impresa en paper barat –com les futures “pulp fictions” americanes– foren la base de la cultura popular.

De manera que el pobre Edward Mordrake era una llegenda més, com tantes històries de vampirs i tants mites com Buffalo Bill o Robin Hood.

T’enllaço una de les meves cançons preferides: és de Tom Waits, del seu àlbum “Alice”, titulada precisament “Poor Edward”.

La interpretació de la lletra és cosa meva, demano disculpes.

Ús de cookies guais

Aquest lloc fa servir cookies per tal que tinguis una experiència d'usuari guai. Més info

acceptar